Uns diuen “per fi!”, altres pensen “ja està bé!” i alguns ens plantegem “es podia haver evitat?”. És evident que la formació social del nostre veí Sergi Xavier no ha funcionat.

L’home no neix amb malícia, ho hem de creure per a no restringir mitjans en ordenar conductes que evidentment necessiten ajuda. La situació que estem vivint aquests dies demostra que les nostres institucions no poden solucionar les problemàtiques de les noves generacions.

Com diu Paul Valéry: “La violència és sempre un acte de debilitat y, generalment, la operen aquells que es senten perduts”. “Un home solitari sempre està en mala companyia”. Debilitat y soledat, dos girs de cargol al mecanisme que pressiona a joves de qualsevol origen fins que acaben actuant de forma absolutament reprovable.

He de suposar que aquestes conductes que s’activen des de la infància i empitjoren durant la adolescència tenen mesures educatives correctives… Els especialistes no s’han pronunciat, que jo sàpiga, en exemplificar aquest lamentable cas per evitar altres amb probabilitat d’aparèixer. És més fàcil jutjar una conducta equivocada des de la butaca de l’administració que posar els mitjans necessaris per a no arrivar-hi.

Què opineu?… Mestres, pedagogs, psicòlegs, sociòlegs, antropòlegs, assistents socials… Com ajudar en aquests casos? No s’escolta a ningú! Mantenir-se com a espectadors es tan criticable como col·laborar en l’espectacle. Las càmeres de televisió i els “caça notícies” han guanyat aquest partit, o no?

La societat i, per suposat, la governança, té alguna cosa a veure amb que les actituds que es maduren durant anys acabin com acaben.

La pressió mediàtica ha buscat venjança i espectacle però no justícia. La justícia mai ha de ser venjativa perquè seria una reculada en la democràcia. La llei assegura poquíssim la integritat física en els casos on no hi ha lesiones demostrables, només es considera una falta; en canvi, un petit robatori pot ser delicte.

Antonio Pardo

foto-camaras-caso-sergi-xavier.jpg